muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
15°

Tot és meu

T’ho imagines? Tot el que veig és meu. Els mateixos llibres m’ho diuen, m’ho confirmen contínuament. No deixen de xiuxiuejar-m’ho. L’aire, el cel, el paisatge, els niguls, el sol, la lluna i les estrelles. Tot és meu. Ho frueixo. Ho gaudeixo i, per tant, ho agraeixo. El gran prodigi d’aquest infinit patrimoni i usdefruit personal és, que sense deixar de ser meu, també és teu. De qui és si no és teu i és meu? La vida, que també és un regal, ens ho ha regalat generosament i gratuïtament. És mal de creure, però és així. La vida no només m’ha regalat el cos i l’esperit, també m’ha regalat els sentits. La vista, que em facilita la lectura, i l’enteniment, que em facilita la seva comprensió. M’ha regalat l’oïda, que em permet escoltar la música de Mozart i de Beethoven, la dels Beatles i la del vent que siula entre les fulles dels arbres. M’ha regalat les mans que m’indiquen al camí de la vida, amb les quals puc veremar el vi i pastar el pa que es transformen en aliments divins. La vida m’ha regalat la fe, la fantasia, la intuïció, la ironia i l’humor: l’aroma del cafè i la del tabac ros. Tot això, i més, és meu.

Soc ric per naixement. Milionari. Per què, a mi, m’han obsequiat amb tantes dignitats i sinecures corporals, materials i espirituals? No m’explico per què. Per què a mi? Quins mèrits havia fet jo per obtenir tants beneficis? Quina va ser la meva existència anterior perquè se’m concedissin tots els llibres de la terra, tots els somnis, tota la imaginació onírica i artística i tota la creativitat poètica i literària? I no només poètica i literària: també històrica, real, la que toca de peus a terra, domèstica. Surto al camp i respiro tot l’aire que vull. Respiro i respiro. Aspiro i expiro, aspiro i expiro. Tot el temps que vull. Tota la quantitat que vull. L’aire és meu. Ningú me’l limita. El meu patrimoni aeri és infinit. Escolto, toco, ensumo, provo tot el que desitjo i tot el temps que desitjo. Els meus sentits son els propietaris de tot el que m’envolta. I els meus sentits son meus. Meus! Què puc dir més? Tot això és tangible. Com ho és l’amor en general. Puc estimar tot el que vull estimar. Puc estimar el món i el seu exterior. Tot. Sempre. Sense límits. Hi ha patrimoni més gran que posseir tot l’amor de l’univers? Què val tot aquesta immensitat d’amor? A mi no em costa res. Estimo i soc feliç. No necessito res més. La meva riquesa no s’acabarà mai. Com més estimo, més amor tinc. Com més aire aleno, més aire tinc. Com més miro el cel, més amunt puc mirar. Estic ben tronat, però és així. És gratis. És per donar gràcies sempre i en tot moment de la meva opulenta i fèrtil existència. Donar gràcies. Mai, tampoc, em canso de donar gràcies. Tinc totes les gràcies que vull. Dono gràcies i gràcies i gràcies i no les acabo mai. Tot el contrari: augmenten. Com més gràcies dono, més gràcies posseeixo. Tinc tots els vicis i totes les virtuts. Tots els vicis i totes les virtuts? Si tot és meu, tot és meu.

Per això a vegades dubto. Em passa, cada dia més, que sospito, no del tot conscient, de que tot el que m’és tan íntim ja no és meu. Més ben dit, no m’ho acabo de creure. Dubto. Penso, o crec, que només m’ho crec. O que m’ho he fet creure, o que m’ho han fet creure. Oblido que soc l’amo de tot, de mi mateix, del poder de creure, que és el tot de totes les coses. I és que el moll de tot plegat, com en tot el que ens passa a la vida, es redueix a tenir fe o no, a creure o a no creure. Creure sí que és el tot. Tot és meu si m’ho crec. També son meus tots els dubtes. Poques coses hi ha, poques emocions, pots entreteniments, que em diverteixin tant com els dubtes. Dubtar o no dubtar, aquesta és la gran juguesca humana. Ara ho he dit. A vegades gaudeixo de dubtar. Dubtar és viure. Miguel de Unamuno, tan solemne, va dir que una fe sense dubtes és una fe morta. Què sabia Unamuno de mi? Només jo sé de mi tot el que cal saber: això és la fe. Ara ho he expressat a la perfecció. La fe ho és tot. Si jo tinc fe, tot és meu, digui el que digui Unamuno, el meu veí o el meu professor de metafísica. Fins i tot crec en els dubtes. Déu existeix? Jo existeixo? El món i l’univers existeixen? Tant m’és si existeixen o si existim o no. Jo ho afirmo i d’aquesta manera soc feliç. Jo crec en la felicitat personal. Faig tot el que sé i tot el que puc per no deixar-la escapar. Tinc fe en la meva fe-licitat i en la meva alegria pròpia, interior i constitutiva del meu ésser. Essencial. Nuclear. No hi ha res més potent a la meva vida que la fe. Creure que crec és el pedestal on estic enlairat a la Plaça Major de la meva existència. La ignorància pitjor és no saber que tot és meu, que tot és teu, que tot és nostre. Com és que aquesta assignatura vital no ens l’ensenyen a l’escola? Com és que els Governs de torn només ens diuen que tenim una sola obligació: la de pagar els impostos? Això sí que és corrupció política!

Si tot se m’ha donat, si el món i la bolla son meus, per què no sempre hem trobo a casa meva? Per què sovint tinc una sensació estranya. Si tot és casa meva, perquè recelo de trobar-me a casa d’altri? O en tinc la sensació. Potser sigui perquè tot és meu i no m’acabo creure tanta grandiositat. Resto estupefacte. Com és possible que tot el que hi ha, tot el que m’entra pels meus sentits, sigui de la meva propietat? Per què no m’ho acabo de creure? Perquè és un regal magnífic, massa gran. Perquè és un do que no me mereixo, que no m’he guanyat. Però, qui decideix el que me mereixo o no? Si tot és meu, també és meu el dret a decidir si m’ho mereixo o no. Que no és meva la meva llibertat? I la meva voluntat? I fins i tot el meu poder, no és meu? Au, vinga, va, agafa tot el que és teu i besa-ho, agraeixi-ho. Dona gràcies i no hi pensis més. Donar gràcies és el que més vegades va fer Jesús. Donava gràcies per avançat: abans de multiplicar els pans i els peixos, abans de ressuscitar un mort, abans de curar un cec. Donava gràcies per qualsevol cosa. Això és cert, perquè jo ho crec, perquè ho he llegit al millor llibre que s’ha escrit mai: el Nou Testament. Ja sabeu que jo tinc fe absoluta en els llibres, més que en tots, en tots els que m’alegren la vida. I el Nou Testament sempre me l’ha alegrada i la m’alegra. M’és ben igual si diu mentides, perquè algunes mentides són, com les de Sòcrates, el Camí, la Veritat i la Vida. Cal tenir molta fe per creure-ho!!!

Què passa quan un home té fe? Els llibres ens ho indiquen: Jesús i Sòcrates condemnats a mort, un per la creu, l’altre per la cicuta. Jo me moriré de riure.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Francisca, fa 3 mesos
Gracies estimar Joan, necesitava tot aixo que dius perquè se que Som mes rica que tu. El meu mal es meu i no se de ningu que el vulgui.
Valoració:1menosmas
Per un, fa 3 mesos
Senyor Joan Guasp: gràcies pels vostres articles!
Valoració:-2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente