muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
16°

Kwibuka28

"Kwibuka" és una paraula del Kinyarwanda –l'idioma de Ruanda- que ben bé es pot traduir com "recordant." És la forma que té el poble ruandès de descriure la commemoració anual del genocidi de 1994 contra els tutsis. Aquest mot rep als visitants del Memorial del Genocidi de Kigali. Cada any a l'expressió "Kwibuka" se li afegeix un guarisme que enumera els anys que han passat des d'aquells horribles successos. Enguany el memorial de la capital de Ruanda commemora el Kwibuka28.

Recordem que el genocidi ruandès significà l'assassinat de més de vuit-cents mil tutsis i hutus moderats. Una matança escomesa pels hutus en escassament cent dies, perfectament planificada i evitable. Uns anys abans d'activar-se l' 'Operació Oreneta' –així s'anomenà la preparació i execució de la gran massacre- els hutus van elaborar llistes detallades amb els noms i domicilis dels tutsis que havien de ser eliminats en el bon punt que es donés el "sus" als assassinats massius. L'existència d'aquestes llistes era coneguda per la comunitat internacional, i molt especialment per les potències colonials (Bèlgica i França). Res van fer! En el llibre 'Vagabundo en África', Javier Reverte explica que el desembre de 1993, un editorial del periòdic radical hutu, el Kamgura, proclamava: "És el temps del matxet, arriba l'hora de la victòria absoluta". La història és prou recent i coneguda. Tot i que no m'estengui en ella, em sembla imprescindible anotar, en paraules del gran Ryszard Kapuściński, que el conflicte bèl·lic i el genocidi desfermant a Ruanda no va ser "ètnic, racial, ni tribal, i aquells que defineixen a hutus i tutsis com a dues tribus, dues ètnies enfrontades, no saben de què xarren". (La 'Conferència sobre Randa' inclosa en el llibre de Kapuściński, 'Eben', ajuda molt a contextualitzar el memorial). Ras i curt: La divisió i enfrontament entre hutus i tutsis foren processos instigats, promoguts, planificats, i sistematitzats pels administradors colonials belgues, i les jerarquies de l'Església catòlica amb l'objectiu de garantir llurs interessos.

El cas és que una visita al Memorial del Genocidi de Kigali és tan esfereïdora com pedagògica. Per citar-ne alguns, només alguns, dels fets que s'hi troben documentats en citaré tres: El gran assassinat a l'església de Nyamata. Tot just en començar el genocidi (abril de 1994) més de 10.000 persones tutsis es van reunir a aquesta església perquè consideraven que les esglésies eren un lloc segur. Davant el crist de fusta que presideix la nau central del temple de Nyamata varen ser assassinades més de 50.000 tutsis. En el llibre abans esmentat, Reverte va deixar escrit: "Als hutus els feien mal els braços i les mans de tant cop de matxet, segons va comptar un dels assassins detinguts després per l'exèrcit victoriós dels tutsis: 'Pesava tant el braç que a penes podies colpejar amb força sobre els cranis i havies de donar diversos cops més abans que morissin. No és tan senzill matar, la major part de la gent es resisteix a morir. I criden tant que arriben a fer-te mal les oïdes'". Terrible!

Els altres dos fets són menys concrets: La sala dels infants, dels nins i nines assassinats. L'espai que els responsables del memorial han batejat com "el futur perdut". I una qüestió que planeja sobre tot el discurs expositiu: No es tractava només de matar. La mort esdevingué en un fi que havia de ser dolorós, agonitzant, aterrant i humiliant.

Tinc per a mi que aquest memorial de Kigali –i tots els memorials locals del genocidi que hi ha arreu de Ruanda- fan més per una reconciliació sense oblit ni perdó que els resultats del Tribunal Penal Internacional per a Ruanda o de les jurisdiccions Gacaca. Sospit que la veritable reconciliació la protagonitza la societat civil. Una societat civil en la qual les dones juguen un paper clau. El periodista Xavier Aldekoa, en el seu llibre intitulat "Indestructibles", afirma que el 2019 Ruanda s'havia "convertit en el primer Estat del món en representació femenina al parlament, amb gairebé el 60% dels escons. L'evolució és una conseqüència indirecta de la seva època més fosca: després de les matances, milers de dones [a les que en molts casos no mataven, però violaven] van quedar vídues i al capdavant de la família o la comunitat, i és per això que la societat es va veure obligada a reaccionar i es van canviar lleis per permetre a les dones ostentar la propietat de la terra i representació política. Des de llavors, les ruandeses han crescut amb oportunitats semblants als nois, amb lleis paritàries i en un context que les permet desenvolupar el seu potencial ...". Malgrat la manca de llibertat d'expressió i de la mentalitat masclista que encara és potentíssima a Ruanda, sembla que, a poc a poc, algunes coses canvien. Tanmateix, hi ha coses que no estic segur que hagin canviat. Com ara que als ruandesos i ruandeses no els agradi molt que els preguntin si són hutu o tutsi. Sembla, emperò, que si algú ho demana, li contesten amb tota naturalitat.

Gairebé en acabar el recorregut per l'interior, on hi ha la part expositiva del Memorial, es pot llegir una frase de Felicien Ntabengw que diu: "I yo uza kwimenya nanje ukamenya ntuba waranyishe" ("Si em coneguessis, i si realment et coneguessis a tu mateix, no m'hauries matat"). Una lliçó en poques paraules per a la humanitat en aquests temps de bel·licisme desfermant!

A l'exterior, el mur amb els noms de les víctimes que s'han pogut identificar, els sepulcres, la flama de l'etern record, el jardí de les roses, el silenci... Tot plegat és un clam a favor de la memòria, veritat, justícia, reparació i no repetició.

Tant de bo tinguin èxit. No ho tenen fàcil. Tornen les tensions a les fronteres de Ruanda, especialment a la de la República Democràtica del Congo. Torna la rectoria d'enfrontament entre tutsis i hutus...

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per ruanda, fa 3 mesos
Mestres aquest homo esta contant es niguls per devers Rwanda, s'Ultima Hora de avui, diu: "Baleares avanza hacia la superpoblación. El número de residentes ha crecido un 50 por ciento desde 2000".
Be estar recordar lo de Rwanda. Pero mentres, mos frotan an es carrer a tots. I a ell, també.
Axi mos va.... de moment.
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente