cielo claro
  • Màx: 32°
  • Mín: 25°
25°

Gaspar Riera respira a Porreres (i II)

Títol del quadre: Camí d'Orient. Oli sobre sac.1964.

Tornem enrere. Disset de juny. Som al Museu d'Art Modern de Porreres, on Miquel Àngel Riera Ximenis, fill del prolífic pintor que titula la segona part d'aquest article, ens ofereix una visita guiada amb motiu de la inauguració al poble, d'una petita però fonamental mostra de l'obra pictòrica de Gaspar Riera Moragues, amb motiu del centenari del seu naixement.

Aquesta mostra inaugura una modalitat expositiva itinerant que, d’una manera sectorial, s’aturarà per alguns pobles de l'illa, i dona continuïtat a la que dia nou de juny inaugurà els actes del centenari.

L’amfitrió no sembla nerviós, això sí, una mica atabalat polint els darrers detalls. Maria i Laia li fan costat. Són passades les vuit i un home emocionat —Miquel Àngel— comença a transmetre patrimoni immaterial disfressat d'amor, hospitalitat i coneixement. Explica: «Aquesta primera exposició itinerant explora l’obra inèdita d'un Gaspar Riera jove i inquiet. Els quadres pintats a l'etapa dels anys seixanta rompen amb l'estructura que hi havia de l'art aquella època. S'atreveix a plasmar el paisatge mallorquí tal com és: viu i ple de color. S'enamora del Pla i ho deixa ben reflectit a la seva pintura».

El comentari es il·lustrat per dos quadres: el darrer de l'etapa paisatgista a l'ús i el primer del denominat «paisatgisme insòlit». Els podem contemplar a la sala petita del museu. La configuració hi resulta eclèctica, orientativa de les diferents etapes, que explica als visitants l’esdevenir artístic abans de començar el recorregut temporal.

Em fa gràcia, pensar les vegades que he fet el camí d’Orient, passant devora Solleric, per anar a Cúber, Aumadrà o als Tossals, sense saber —fins ara— que aquell paisatge havia servit a l'artista per tancar la segona etapa creativa. El teniu a la imatge que il·lustra l’article.

Trescant per les altres dues sales grans del museu en veiem l’evolució centrada a les exposicions dels anys 1966 i 1968, fa prop de cinquanta i cinc anys, quasi res. La primera exhibida a la galeria Grifé&Escoda de Palma, conté un conjunt sense emmarcar. La segona, del 68, exhibeix una mostra dels quadres emmarcats de l'exposició del Cercle de Belles Arts. Ambdues composicions són representatives del nucli d'innovació que va suposar Riera.

El fill, assenyala les pintures i descriu les etapes de Gaspar Riera. La transició és notòria i entenc l'explicació de les etapes principals: aprenentatge; paisatgisme a l'ús; paisatgisme insòlit i classicisme naïf, amb la seva interpretació del camp mallorquí com a veritable protagonista.

El ciceró no aconsegueix localitzar totes les obres i el regidor de Cultura de Porreres li demana: si Gaspar Riera apuntava les localitzacions. La resposta va ser que són pare era un poc desordenat en aquest aspecte. Solia escriure les ubicacions als rodets fotogràfics, però, en revelar-los, apareixien indrets que no podia relacionar amb el rètol. Per tant, el que fa ara, amb la devoció documentalitzada de Laia Riera Bergas, néta del polièdric autor, es identificar els escenaris que pot. Dotze mil fotografies són moltes. Espera que en qualque moment la Universitat de les Illes Balears s'adoni de la seva existència i promogui una investigació i divulgació exhaustives, ja sigui directament o mitjançant qualque tesi doctoral o de grau. De moment espera...

Em va agradar molt el paisatgisme insòlit. Entre el que veig i el que llegesc de la descripció de Miquel Àngel, trob que presenta una certa abstracció, que potser per la simplicitat, sigui la visió íntima de Gaspar Riera.

El classicisme naïf, —pareix que és el més comercial i conegut— em va parèixer molt perfeccionat i també em va entusiasmar.

Al seu dia, ja vaig reconèixer la meva ignorància, però no vull estar de dir que el que més em va agradar de l’experiència va ser el component humà. M’emocionà sentir aquell «infant» alenar devoció quan explicava que els monotips —vidres ennegrits i dibuixats amb els dits— eren premsats pel pes dels llibres sobre el seu escriptori quan tenia tretze anys: eren bons de fer, barats i es venien bé, deia. Aquell home gran tornava a la seva infantesa. Contà que, ajudava a son pare a fer les vases dibuixant línies que ara ens assenyalava. També reconeixia que la mare anava a la botiga coneguda com a Ultramarinos al carrer del Carme, a demanar sacs per fer-los servir de llenç i ens mostrava la textura. L'estalvi formava part de la recerca de Marcela Ximenis. La tela la preparava son pare amb pasta «Blanco de España». La memòria olfactiva de Miquel Àngel devia ensumar els ciurons, l’arròs, les llenties i d’altres herbes...de les teles de sac. Era entendridor.

El moment anticapitalista arribà quan va dir que la col·lecció que té, ho és perquè els quadres no es venien i a la llar familiar n’hi havia per tot, fins i tot les bigues estaven carregades de quadres penjats als claus ganxos com a «sobrassades».

En valorareu la qualitat artística en anar a contemplar aquest patrimoni, delícia que ús recoman.

Jo no sé transmetre millor l'emoció, però n'hi havia i molta. Aquell home era feliç, no es cansava de parlar, de donar les gràcies. I jo, a la vegada que aprenia, gaudia d'escoltar-ho.

Continuà relatant: Gaspar Riera no tenia cotxe, anava en tren o amb el correu. Cada diumenge recorria camins i caminois carregat amb la maleta de pintor i l'estimada Voitglander farcida amb rodets de 35 mm en blanc i negre.

Pareix que tenia també un punt d'ironia. A una preciosa foto —revelada com totes les altres a la desapareguda Casa Vila del carrer de Jaume III— amb Estellencs al fons, pinta el Pla de Mallorca.

Al catàleg de l'exposició del centenari el primogènit va escriure: «El pintor segueix essent un treballador cultural, ja que és ell mateix qui s'encarrega de l'elaboració dels marcs dels quadres, la confecció, impressió i distribució dels catàlegs, i, quan ven un quadre, de portar-lo ell mateix a la casa del comprador».

Visitar el Museu s'ho paga; és un espai molt acollidor, ocupa l'antic edifici de l'hospital. Abans d'entrar-hi podeu contemplar murals pintats als voltants, alguns dels quals està relacionat amb la Nit de Tast / Nit d'Art que organitzen cada any al poble. Pareix que, de les itinerants, aquesta mostra serà la més completa.

L'exposició de Riera ocupa el primer pis. La podeu visitar de franc i també ho són les visites guiades dels dissabtes a les vuit de l’horabaixa. Només cal reservar per telèfon (al número 629388699) i segur que en acabar trobareu més d'un bon lloc per sopar a Porreres.

Ús torn a deixar l'enllaç a l'arbre de continguts del pintor, on descobrireu descripcions més amples i assenyades que les meves: (https://campsite.bio/gasparriera).

Acabada la visita, en partir cap a Palma, just passades les nou, vaig assistir a una no per típica menys fantàstica posta de sol sobre Algaida. Cura em quedava a l'esquerra i l'obra que acabava de contemplar, la muntanya de Cura, a «l'oli sobre sac i sense títol datat el 1966» es va fer present. La veritat és que no hi té massa en comú la visió amb el quadre, però jo també tinc dret a fer abstraccions. Després de fer-li una foto, aquestes històries començaren a fruir.

Vull pensar que la mollor institucional supramunicipal —Ministeri de Cultura inclòs— s'arribarà a deixondir, no solament per valorar a qui s'ho mereix, sinó per donar suport de veres a la transmissió de la nostra cultura i patrimoni, i encara més quan algú ho propicia de manera altruista.

Un darrer detall sobre el magnífic títol dels dos articles: Gaspar Riera respira a Porreres. No és meu, és una cortesia més de la família Riera.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.