cielo claro
  • Màx: 27°
  • Mín: 18°
27°

Nova Editorial Moll recupera la primera novel·la de Miquel Àngel Riera amb el pròleg i l'epíleg originals mig segle després

199281

La Nova Editorial Moll acaba de recuperar la primera novel·la de Miquel Àngel Riera, 'Fuita i martiri de Sant Andreu Milà', amb el pròleg i l'epíleg originals, obra de Josep Maria Llompart i de Jaume Santandreu, respectivament, que s'havien perdut a les edicions posteriors. A més, mig segle després de la seva primera edició a Moll (1973), el volum s'enriqueix amb un segon epíleg del mateix Santandreu.

Entre la novel·la negra i la profunditat psicològica, Riera traça una inquietant paràbola, que comença amb la fugida d'un grup de lladres que, després d'haver sofert un greu accident, queden immobilitzats entre les deixalles del seu cotxe. L'obra esdevé una terrible vivisecció d'una existència turmentada; pàgines que brollen cruesa i, al mateix temps, sensibilitat poètica, a través d'un viatge insondable per la ment del seu protagonista, Andreu Milà.

Miquel Àngel Riera Nadal (Manacor, 1930 - Palma, 1996) també va publicar a Moll dos dels seus poemaris, Biografia (1974) i La bellesa de l'home, Premi Joan Alcover Ciutat de Palma 1972 (1979) . Així com el llibre de relats La rara anatomia dels centaures (1979).

La presentació d'aquesta nova edició de 'Fuita i martiri de Sant Andreu Milà' tendrà lloc el pròxim dijous 19 a les 19 hores a la llibreria Quart Creixent (carrer d'en Rubí, 5, Palma), a càrrec de la crítica literària Aránzazu Miró i el narrador i poeta Jaume Santandreu.

«Poques vegades ha estat utilitzat aquest recurs que anomenem 'novel·la' amb un equilibri tan penetrant d'intel·ligència i humanitat», Joan Triadú.

«Gràcies, Nova Editorial Moll, per retornar la primitiva fesomia al santuari de sant Andreu Milà, tot celebrant les noces d'or de la seva consagració», Jaume Santandreu.


EPÍLEG A L'EPÍLEG DE 'SANT ANDREU MILÀ'

Gràcies, Nova Editorial Moll, per retornar la primitiva fesomia al santuari de sant Andreu Milà, tot celebrant les noces d'or de la seva consagració. La primera novel·la de Miquel Àngel Riera és talment una recollida i escalfadissa ermita romànica. Totes les altres narracions s'alçaren després com a altives i solemnes catedrals gòtiques.

Han passat cinquanta anys però el primer llibre en prosa del nostre superb arquitecte de la paraula segueix immers dins una atmosfera de benaurances. No debades el protagonista figura com a sant al retaule de la portada. Tota la contarella exhibeix la consistència d'una paràbola evangèlica. Recorda la «bella, profunda, estremidora» actualització de la peripècia del Fill Pròdig, segons sentencia al seu pròleg, el patriarca de les nostres lletres, Josep Maria Llompart.

Amb la perspectiva de mig segle, el meu epíleg ressona a pretensiós sermó de la muntanya. Perdonable només per la seva innocència de fill adoptiu davant la majestat del pare.

Gràcies per reconstruir el finestró d'alabastre que, com a atrevit manyà, vaig obrir al fons de l'àbsida. Aquest restabliment és un dels regals més grans que la gratuïtat dels amics m'han fet a la fosca tardor dels meus anys i fatigues.

Confés la punyida de tristor quan les noves edicions d'Andreu Milà desenganxaren el meu epíleg de la carrossa triomfal del nostre guardonat escriptor. Em vaig sentir humiliat com un sen Terrós que no el deixen entrar a la festa fent costat al seu senyor perquè calça espardenyes d'espart. Tanmateix, el pontífex de les Lletres Catalanes va redimir la meva humiliació clavant –cas únic a les seves dedicatòries- el meu nom al pòrtic del poemari «La bellesa de l'home»: «A la rebranca d'aquest llibre necessit deixar-hi escrit el nom de Jaume Santandreu».

Gràcies per retornar el primogènit de les proses miquelangelianes a l'històric castell dels nostres patriarques. Can Moll és casa pairal dels fills de nostra terra i refugi dels ferits de lletra i ala.

Engrunat per la mancança de mitjans i forces, vull aprofitar aquesta convidada al ressò de la història per alçar una advertència i clam per a la cosa humana.

«Desesperadament, mentre em sent afonar dins la fosca, voldria una oportunitat, la darrera», per predicar l'amor de cos sencer entre els seguidors del nostre messies. No us preocupeu per l'honor, l'exaltació, la veneració de Miquel Àngel Riera com a escriptor, com a creador, com a poeta. A la seva literatura no li caldrà morir. Mai de mai coneixerà l'endemà. Talment un Fra Angelico, la seva obra perviurà eternament més enllà dels gusts i de les modes.

Però jo no em conform en adorar un déu inaccessible. Jo l'estim. L'estim amb la calentor de l'enamorament. Com a persona propera. Com a bestiola calenta. Com a amic i amat. Voldria que tots els humans amb dos dits de seny poguessin assolir el meu grau de rabiosa passió. Rabiüt és l'adjectiu preferit pel falcó de Miamar. Miamar, torre de marina on el nostre geni parí i datà, escrivint a mà, encadenat al balancí de llengües, les seves prodigioses literatures.

Però, per estimar en calent has de conèixer les entreteles de les persones. Per ara tenim barrats gairebé tots els camins per arribar al fons del barranc sentimental de Miquel Àngel. Ell, lluny de deixar-nos la seva autobiografia, cobrí amb conopeus d'exagerada pudicícia les seves nobles intimitats. Nai, la seva fidel Verònica, custodia amb set claus el vel de la vera faç. Els sortats confidents amaguen les seves cartes. Dels 75 admiradors que ompliren de panegírics 175 planes d'homenatge, ran de la seva prematura partida, a «La Claror que us don», només Amador Vidal i Bonafont ens commou amb una guspira de tendresa: «Ens vam conèixer a Sicília. No semblava una eminència... Hauria pogut mirar-me per sobre l'espatlla o no mirar-me, i en canvi un dia en un autocar es va dormir sobre la meva, i es va disculpar. Com si hagués de demanar perdó per fer companyia i fer veure que s'estima aquells que també ho fan».

Per arribar als sentiments del màrtir fugitiu només ens resta practicar el seu mètode de pouar dins si mateix. Ens ho explica el seu car ambaixador Xavier Bru de Sala retraient la comunicació de Miquel Àngel al Congrés Internacional del Pen Club, amb el títol de «La meva experiència creativa». Hom ha d'infantar-se a si mateix exercint d'arqueòleg que endevina un jaciment davall un terreny inexplorat. El cercador hi grata amb molta cura i paciència, fins que l'esforç resulta premiat amb la descoberta d'una meravellosa figura.

Quan escorcollam els jaciments literaris de Miquel Àngel Riera no cal passar pena de trencar la imatge de la seva personalitat amb la cavada. Totes les estàtues, àdhuc les dels contes i poemes, són de marbre. La primera novella constitueix una excepció. El Pedregar amaga la delicada i fràgil terrissa de la personeta humana. Hem d'escodrinyar, un pic i un altre, fins a descobrir el cofre d'or que custodia el cor del llop solitari. Del màrtir fugitiu.

La bellíssima narració que ens regalà Miquel Àngel Riera fa ara cinquanta anys és una obra per a cecs. Per a cecs que s'encomanen a Cernuda per proclamar que només val la llibertat capaç d'exaltar-se fins a morir d'amor. Uns cecs que dediquen el primer fruit de les seves proses a la memòria d'un pare trist, de vida dificultosa i mort tràgica. D'uns cecs que carreguen amb els crims de la humanitat per tal de salvar la tendresa dels innocents.

Eixa és una obra que s'ha de repassar, mil vegades, amb els dits enrampats de tocar pell, amb els dits d'aquelles benaventurades mans aferrissadíssimes, sant-i-ficades, al temple de la cortina de sac, aquella tarda de «Biografia», quan l'home arribà a ca l'home tot d'una glopada: aquelles calloses mans, tacades de sutja, que anhelen l'escalfor dunes altres mans de mascle. S'ha de desxifrar amb el sensualíssim palpís de les carícies.

Han passat cinquanta anys i n'hem d'esmicolar cent més si fa falta, encara, fins a aconseguir el títol definitiu tal com és FUITA I MARTIRI DE SANT MIQUEL ÀNGEL MILÀ. Llavors, sobraran tots els pròlegs i els epílegs.

Jaume Santandreu

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.